Diari de Will Eyeforge: 18 de Collita de 351 dC

La vida d’heroi no és el que em pensava.

Després de passar-me ja no sé quina estona sol, allà penjat, avorrit, fent ballar als dos pringats tot el que em passava pel cap, van i em diuen que baixi la porta. Que passem dels nens, que tot ha sortit malament i que els nens ja es fotran. I deveu pensar que això m’ho ha vingut a dir Gneo i tal. Què va! El meu gran amic ha enviat els dos elfs a donar-me la mala notícia. Ell, pel que m’han dit, quan ha vist que m’avisarien i que tancaríem les portes, ha fugit (mercenari!) a dir als amos que la feina estava feta. Mercenari! Diuen que fins i tot ens hem creuat pel camí quan, després de tancar la porta, he sortit corrents (els nens no tenen les culpes de les guerres) a rescatar els nens tot sol. Creureu que m’ha dit res? Creureu que m’ha seguit per ajudar-me? Mercenari…

Com deia, després de baixar la porta m’he despenjat per la cadena fins al soterrani i després he tornat a pujar a la planta noble. Allà hi havia les mares, que s’havien alliberat. Elles no pensaven deixar els seus nens per salvar la pròpia vida (sempre pots comptar amb una mare) i s’ha liat parda. Però, és clar, aleshores m’he tornat a convertir en l’últim mico i m’han tornat a fer servir de pallasso. Que si puja els nens per la xemeneia, que si baixa’ls per la cadena, que si espera que ara hem trobat un camí millor i cal tornar-los a pujar per la cadena… ni veu ni vot.

Quan al final hem aconseguit que tothom agafés el camí de la ciutat, els autèntics herois ens hem hagut de quedar a cobrir la retirada. Els draconians sortien de tot arreu i, tot i que al principi m’ha costat engegar perquè estava fred (aquella tarda sol a la cadena m’ha deixat ert) i cansat (alguns nens eren massa petits i calia pujar-los i baixar-los a coll per la cadena; endevineu qui?) n’he matat uns quants a fletxades. El seu capità, en canvi, que devia saber màgia, ha fet alguna cosa que ha deixat a les fosques el camp de batalla i he hagut de sortir de la penya on m’havia protegit per poder continuar lluitant.

Al final s’ha fet de nit. Nevava. No es veia res. Ells sí que s’hi devien veure, perquè a mi m’han ferit (ni me’n recordo ja de quina és la darrera vegada que m’havien ferit), però han mort en Söyer i la Maddy. Tip, he llençat l’arc, he agafat el ganivet i he carregat contra el lloc d’on havia vingut el xiscle de la Maddy, i el primer enemic que se m’ha posat al davant l’he apunyalat al coll. Després he agafat una de les estatuetes èlfiques i l’he rematat a cops. Crec que en Rod hauria estat orgullós de mi, perquè el cap que he esclafat era el del capità dels altres i tot s’ha acabat.

Necessito dormir. Necessito veure el pare.