Entrevista a la revista "Europa": Els joves encarem la independència

Entrevista a la revista “Europa”: Els joves encarem la independència

Aquesta setmana passada la Nora em va voler incloure en un breu artícle sobre els joves catalans i la independència per la revista francesa Europa.

La Nora em va dir que no em tallés a l’hora de respondre les preguntes, que ja provaría de ser-ne fidel quan li fessin escurçar, així que vaig respondre-li amb 2000 paraules del que he intentat que sigui una reflexió honesta i seriosa al respecte.

Què n’opines sobre la independència?

La independència i el dret a l’autodeterminació estan estretament vinculats al procés de descolonització d’Àfrica i Àsia especialment durant el segle XX i particularment després de la 2GM. Sent les del Quebec, Escòcia, Flandes, Euskal Herria i Catalunya les més avançades, les lluites sobiranistes contemporànies al primer món responen sobretot a una demanda econòmica de les regions relativament més riques per deixar d’aportar a les regions més pobres (que no només ho dic jo, ho diu fins i tot el Times).
A Catalunya, lloc d’origen del federalisme a Espanya, el clam majoritari havia estat sempre per més autogovern respecte l’estat espanyol. Aquesta demanda d’autogovern s’havia canalitzat abans amb l’estatut de 1979, i amb el de 2006 després d’una dècada en que les esquerres catalanes havien demanat un clar pas endavant cap a l’espanya federal. La reacció de l’estat espanyol, ancorat cap al centralisme, amb l’acord de la dreta catalana, van deixar l’estatut de 2006 en paper mullat, obviament encenent el clam sobiranista al principat.

Els i les catalanes tenim dret a decidir democràticament la forma d’estat que volem, i les polítiques que volem que gestionin la nostra convivència, i tenim dret a fer-ho lliurement, sense ingerències de les èlits econòmiques ni catalanes ni espanyoles ni d’enlloc.

La meva opinió sobre la independència, doncs, no es basa en valorar-la en abstracte, sinó en funció del procés i proposta concrets. I el procés cap a la independència que estem visquent a Catalunya actualment té nombroses contradiccions que fan que no el pugui recolzar:

Per una banda, es basa en una reclamació principalment econòmica. L’independentisme sempre havia estat minoritari, fins que en els darrers temps ha començat a créixer significativament en argumentar-ho en clau econòmica, resumint-ho amb el famós “Espanya ens roba”.

“Espanya ens roba” amaga una posició tremendament insolidaria, regressiva i inconscient, ja que es lamenta la aportació catalana a regions de l’estat espanyol més pobres, però es reclama com a legítima l’aportació que durant anys han fet regions més riques de la UE al conjunt de l’estat espanyol, i ambdues coses són incompatibles.

Aquesta argumentació amaga una posició tremendament insolidaria, regressiva i inconscient, ja que es lamenta la aportació catalana a regions de l’estat espanyol més pobres, però es reclama com a legítima l’aportació que durant anys han fet regions més riques de la UE al conjunt de l’estat espanyol, i ambdues coses són incompatibles. Catalunya és una de les regions més riques de l’estat espanyol, però és una de les més pobres d’Europa (per molt que la propaganda independentista s’entesti en el contrari) amb una economia profundament terciaritzada basada en el turisme de baixa qualitat i l’especulació immobiiliària, molt baixa industrialització, una inversió en I+D ridícula que provoca fuga de cervells continua, etc, pel que Catalunya continua necessitant de l’ajuda de la resta d’europa i d’un canvi radical en les polítiques públiques i fiscals.
És normal que Alemania i els països que han aportat més calers al pressupost europeu vulguin controlar què se’n fa d’aquests, però la solució no rau ni en que Alemania imposi unilateralment què se n’ha de fer d’aquests (dèficit democràtic) ni que Alemania deixi d’aportar a la caixa comuna (insolidaritat, com pretén la dreta a Catalunya), sinó en que Alemania (els Alemanys) tingui la garantia que els receptors dels seus calers fem el mateix esforç econòmic que qui ens els dóna. I aquesta garantía només és possible donar-la a través d’una unió fiscal que asseguri que els catalans i els “alemanys” paguem els mateixos impostos, i també que existeix una vertadera redistribució entre tots. No és quelcom remot: l’estatut de 2006 ja impedia la transferència de Catalunya cap a CCAA amb una pressió fiscal inferior a la catalana. A la fí, del que es tracta és que el subjecte de sobirania deixin de ser els estats per a ser els ciutadans d’europa, i que per tant la sobirania política i fiscal estigui també en els europeus, independentment de la mida de les circumscripcions administratives regionals o municipals.

D’altra banda, les èlits espanyoles han sigut tradicionalment centralistes, provocant la continua frustració de les aspiracions d’autogovern de Catalunya i el progressiu augment de l’independentisme. Les èlits catalanes, per contra, fan servir la il·lusió de la independència de Catalunya per centrar el debat públic en discussions territorials, permetent-los desviar l’atenció de les polítiques econòmiques que apliquen. Tant el PP com CiU portaven mesos en caiguda lliure a les enquestes, fins que CiU va aprofitar l’auge sobiranista donant-li impuls per evitar el debat sobre retallades i donar les culpes de tot a “Espanya”. Des de l’estiu, CiU i PP han deixat de caure a les enquestes, i CiU ha remuntat als nivells de fa dos anys quan va accedir al govern. Ara, en les darreres setmanes abans de les eleccions, CiU ja ha començat a cuidar el llenguatge per preparar l’aterratge: poc a poc les eleccions han deixat de ser un plebiscit sobre la independència de Catalunya, per començar a parlar-se de la caducitat de la “independència clàssica” (en paraules d’Artur Mas), per plantejar la legislatura com aquella en la que es lluitarà per un referèndum d’autodeterminació.

Les èlits catalanes fan servir la il·lusió de la independència de Catalunya per centrar el debat públic en discussions territorials, desviant l’atenció de les polítiques econòmiques

En aquest sentit, si el poble de catalunya decidís que no vol continuar tenint cap mena de subordinació a l’estat espanyol en la forma actual, tant l’estat espanyol com l’administració catalana hauríen de començar converses per determinar les condicions d’aquesta secessió. I llavors, un cop acordades les condicions de secessió, el poble de catalunya hauria de decidir si les accepta o no, seguint amb les negociacions fins que el poble de catalunya accepti les condicions d’autogovern o secessió que consideri justes. Aquest procediment és el que s’ha produït en els processos secessionistes de finals del s.XX i principis del XXI, perquè ja no és possible un procés unilateral d’independència, almenys quan ens referim a territoris geogràficament, política i econòmica tant immediatament lligats, i mentre ambdues parts tinguin una mínima voluntat de sortir del procés sense generar una crisi encara més terrible que la que hagi ocasionat el procés de secessió, cosa que la majoría aclaparadora de la població nega voler quan es consultada (així ho indiquen les enquestes).

Ja no és possible un procés unilateral d’independència.

Això invalida l’independentisme màgic que argumenta que “el federalisme és impossible perquè requereix de l’acord de les parts, mentre que l’independentisme només requereix de la voluntat d’una d’elles”, i situa el procés en un horitzó realista.

I finalment, m’oposo a la creació d’un estat-nació. A nivell personal considero que la nació és una abstracció de cultures i tradicions que ha suposat certs avenços en la majoria d’estats europeus (encapçalats per França), però que s’haurà d’acabar separant de l’estat com ja es va fer amb l’anterior conjunt de cultures i tradicions que era l’església, i que probablement provoqui els mateixos conflictes (veure Nacions i Nacionalismes).
La península ibèrica és un territori que desde fa segles ha fet tard a la majoria d’avenços socials, incloent l’estat-nació que hagués garantit educació pública generalitzada, a canvi d’una forta homogeneització cultural i linguística, i el centralisme espanyol intenta (tard) imposar una homogeineització que ja no pot imposar. Però la resposta no pot ser la creació d’un nou estat-nació, si no que ha de ser la creació d’un estat plurinacional basat en la llibertat, la igualtat i la solidaritat ciutadada.

La resposta no pot ser la creació d’un nou estat-nació, si no que ha de ser la creació d’un estat plurinacional basat en la llibertat, la igualtat i la solidaritat ciutadada.

Aquest estat fou durant molt de temps la República Espanyola, pel que els federalistes ens identificàvem amb aquesta, però actualment les veus en favor d’una república federal a nivell europeu fan que la proposta federal no passi, necessàriament, per l’Espanyola.

Quins avantatges i inconvenients hi veus?

La independència entesa com la creació d’un nou estat autosuficient és quelcom cada cop més inviable en un món totalment globalitzat on els subjectes económics necessiten ser cada cop més grans per ser autosuficients i els estats pateixen dèficits democràtics a tots els nivells, i no tan sols als més grans geogràficament.
Un estat català independent unilateral en aquest sentit estaría encara més sotmès a l’especulació dels mercats financers, tant dins com fora del euro, sense possibilitats de fer polítiques sobiranes durant anys. Només cal veure els exemples internacionals recents. Els països sud-americans se n’han sortit mitjançant industrialització i repartiment del treball i la riquesa, inversió en I+D, i solidaritat entre territoris tant dins dels estats com entre ells mitjançant l’ALBA, no pas “per lliure”.
Les repúbliques ex-soviètiques, per contra, van ser casos en que les èlits locals van fer servir els moviments de base per guanyar la independència i un cop aconseguida, mai van entregar el poder a aquests moviments de base i van perpetuar o empitjorar un sistema antidemocràtic i regressiu en el seu propi favor (literalment, amb privatitzacions massives) mantenint-se en el poder durant anys i panys gràcies a la èpica d’haver portat el país a la llibertat del monstre opressor. Exactament el que, arribat el moment necessari, faria la dreta catalana.
En resum, si el procés independentista que vivim actualment serveix a les èlits, l’he de rebutjar.

La virtut que té el procés, fins i tot l’actual, és si el sabem fer servir per pressionar tant a l’estat espanyol com a la UE en un canvi complet del model d’estat a ambdós territoris.

Quin model d’encaix proposes tu? En què consisteix el federalisme?

Com he avançat abans, sóc partidari d’una república federal plurinacional, preferiblement amb un nivell espanyol pels llaços culturals i familiars que hi tinc, però europea a la fi. El model federal es basa en que una sèrie de territoris acorden administrar certs assumptes per lliure i certs assumptes en comú, dotant de sobirania una circumscripció “superior”. I trobo que les normes de convivència s’hauríen de decidir sempre al nivell més òptim possible (principi de subsidiarietat), el que implica que necessitem una política fiscal europea comuna per poder exercir una política monetària real i que eviti que els rics del sud evadeixin uns impostos que els rics de centre-europa i el nord d’europa no evadeixen. Que podem considerar positiu que de la mateixa manera que podem viatjar per europa sense preocupar-nos de les fronteres, tinguem un model universitari comú per a que un estudiant pugui canviar de centre d’estudis arreu d’europa sense haver de repetir tota la carrera, però que això no vol dir que la UE decideixi sobre el contingut concret de les classes, perquè això és quelcom que es decideix a un nivell “inferior”, el de la llibertat de càtedra.
La riquesa d’europa (i d’una certa espanya) és que som tremendament diversos, i no necessitem basar-nos en una homogeineització cultural per fer passos endavant socialment, però necessitem treure la sobirania que encara li queda a les nacions (i a alguns estats que mai han arribat a ser nació) per a que la sobirania última estigui sempre en els ciutadans.
En el cas català, Espanya ha d’assumir quelcom similar a Europa: l’única manera de garantir una bona convivència és acabar amb un centralisme que no té cap mena de sentit, i que els catalans administrem tanta part de la nostra vida com volguem, decidim conjuntament amb la resta d’Espanya els assumptes que ens afecten a tots, i conjuntament amb la resta d’europa i els països àrabs del mediterrani el que ens afecta conjuntament a tots.

El que l’independentisme català no pot negar és que existeix una part important dels catalans, que encara és majoritaria (les enquestes sobre quin model d’estat desitges continuen situant l’independentisme en minoria) i que no desitja un trencament amb Espanya en genèric i unilateralment, sinó un canvi el model d’estat arreu de l’estat.
Tampoc pot afirmar que l’independentisme sigui un sentiment que creix inexorablement, sinó que es tracta d’una voluntat que s’adapta als temps: com més autogovern ha aconseguit catalunya més s’ha reduït la voluntat independentista.
Per tant, si la voluntat de l’independentisme no és, com fa el centralisme, la de partir el país modelant-lo a la seva voluntat peti qui peti, tant l’independentisme com el centralisme hauran d’acceptar un punt de trobada (que no és fix ni etern) que ara com ara, honestament crec que és un federalisme plurinacional.