Entrevista a la revista “Europa”: Els joves encarem la independència
Aquesta setmana passada la Nora em va voler incloure en un breu artícle sobre els joves catalans i la independència per la revista francesa Europa.
La Nora em va dir que no em tallés a l’hora de respondre les preguntes, que ja provaría de ser-ne fidel quan li fessin escurçar, així que vaig respondre-li amb 2000 paraules del que he intentat que sigui una reflexió honesta i seriosa al respecte.
Què n’opines sobre la independència?
La independència i el dret a l’autodeterminació estan estretament vinculats al procés de descolonització d’Àfrica i Àsia especialment durant el segle XX i particularment després de la 2GM. Sent les del Quebec, Escòcia, Flandes, Euskal Herria i Catalunya les més avançades, les lluites sobiranistes contemporànies al primer món responen sobretot a una demanda econòmica de les regions relativament més riques per deixar d’aportar a les regions més pobres (que no només ho dic jo, ho diu fins i tot el Times).
A Catalunya, lloc d’origen del federalisme a Espanya, el clam majoritari havia estat sempre per més autogovern respecte l’estat espanyol. Aquesta demanda d’autogovern s’havia canalitzat abans amb l’estatut de 1979, i amb el de 2006 després d’una dècada en que les esquerres catalanes havien demanat un clar pas endavant cap a l’espanya federal. La reacció de l’estat espanyol, ancorat cap al centralisme, amb l’acord de la dreta catalana, van deixar l’estatut de 2006 en paper mullat, obviament encenent el clam sobiranista al principat.
Els i les catalanes tenim dret a decidir democràticament la forma d’estat que volem, i les polítiques que volem que gestionin la nostra convivència, i tenim dret a fer-ho lliurement, sense ingerències de les èlits econòmiques ni catalanes ni espanyoles ni d’enlloc.
La meva opinió sobre la independència, doncs, no es basa en valorar-la en abstracte, sinó en funció del procés i proposta concrets. I el procés cap a la independència que estem visquent a Catalunya actualment té nombroses contradiccions que fan que no el pugui recolzar:
Per una banda, es basa en una reclamació principalment econòmica. L’independentisme sempre havia estat minoritari, fins que en els darrers temps ha començat a créixer significativament en argumentar-ho en clau econòmica, resumint-ho amb el famós “Espanya ens roba”.
“Espanya ens roba” amaga una posició tremendament insolidaria, regressiva i inconscient, ja que es lamenta la aportació catalana a regions de l’estat espanyol més pobres, però es reclama com a legítima l’aportació que durant anys han fet regions més riques de la UE al conjunt de l’estat espanyol, i ambdues coses són incompatibles.
Aquesta argumentació amaga una posició tremendament insolidaria, regressiva i inconscient, ja que es lamenta la aportació catalana a regions de l’estat espanyol més pobres, però es reclama com a legítima l’aportació que durant anys han fet regions més riques de la UE al conjunt de l’estat espanyol, i ambdues coses són incompatibles. Catalunya és una de les regions més riques de l’estat espanyol, però és una de les més pobres d’Europa (per molt que la propaganda independentista s’entesti en el contrari) amb una economia profundament terciaritzada basada en el turisme de baixa qualitat i l’especulació immobiiliària, molt baixa industrialització, una inversió en I+D ridícula que provoca fuga de cervells continua, etc, pel que Catalunya continua necessitant de l’ajuda de la resta d’europa i d’un canvi radical en les polítiques públiques i fiscals.
És normal que Alemania i els països que han aportat més calers al pressupost europeu vulguin controlar què se’n fa d’aquests, però la solució no rau ni en que Alemania imposi unilateralment què se n’ha de fer d’aquests (dèficit democràtic) ni que Alemania deixi d’aportar a la caixa comuna (insolidaritat, com pretén la dreta a Catalunya), sinó en que Alemania (els Alemanys) tingui la garantia que els receptors dels seus calers fem el mateix esforç econòmic que qui ens els dóna. I aquesta garantía només és possible donar-la a través d’una unió fiscal que asseguri que els catalans i els “alemanys” paguem els mateixos impostos, i també que existeix una vertadera redistribució entre tots. No és quelcom remot: l’estatut de 2006 ja impedia la transferència de Catalunya cap a CCAA amb una pressió fiscal inferior a la catalana. A la fí, del que es tracta és que el subjecte de sobirania deixin de ser els estats per a ser els ciutadans d’europa, i que per tant la sobirania política i fiscal estigui també en els europeus, independentment de la mida de les circumscripcions administratives regionals o municipals.
D’altra banda, les èlits espanyoles han sigut tradicionalment centralistes, provocant la continua frustració de les aspiracions d’autogovern de Catalunya i el progressiu augment de l’independentisme. Les èlits catalanes, per contra, fan servir la il·lusió de la independència de Catalunya per centrar el debat públic en discussions territorials, permetent-los desviar l’atenció de les polítiques econòmiques que apliquen. Tant el PP com CiU portaven mesos en caiguda lliure a les enquestes, fins que CiU va aprofitar l’auge sobiranista donant-li impuls per evitar el debat sobre retallades i donar les culpes de tot a “Espanya”. Des de l’estiu, CiU i PP han deixat de caure a les enquestes, i CiU ha remuntat als nivells de fa dos anys quan va accedir al govern. Ara, en les darreres setmanes abans de les eleccions, CiU ja ha començat a cuidar el llenguatge per preparar l’aterratge: poc a poc les eleccions han deixat de ser un plebiscit sobre la independència de Catalunya, per començar a parlar-se de la caducitat de la “independència clàssica” (en paraules d’Artur Mas), per plantejar la legislatura com aquella en la que es lluitarà per un referèndum d’autodeterminació.
Les èlits catalanes fan servir la il·lusió de la independència de Catalunya per centrar el debat públic en discussions territorials, desviant l’atenció de les polítiques econòmiques
En aquest sentit, si el poble de catalunya decidís que no vol continuar tenint cap mena de subordinació a l’estat espanyol en la forma actual, tant l’estat espanyol com l’administració catalana hauríen de començar converses per determinar les condicions d’aquesta secessió. I llavors, un cop acordades les condicions de secessió, el poble de catalunya hauria de decidir si les accepta o no, seguint amb les negociacions fins que el poble de catalunya accepti les condicions d’autogovern o secessió que consideri justes. Aquest procediment és el que s’ha produït en els processos secessionistes de finals del s.XX i principis del XXI, perquè ja no és possible un procés unilateral d’independència, almenys quan ens referim a territoris geogràficament, política i econòmica tant immediatament lligats, i mentre ambdues parts tinguin una mínima voluntat de sortir del procés sense generar una crisi encara més terrible que la que hagi ocasionat el procés de secessió, cosa que la majoría aclaparadora de la població nega voler quan es consultada (així ho indiquen les enquestes).
Ja no és possible un procés unilateral d’independència.
Això invalida l’independentisme màgic que argumenta que “el federalisme és impossible perquè requereix de l’acord de les parts, mentre que l’independentisme només requereix de la voluntat d’una d’elles”, i situa el procés en un horitzó realista.
I finalment, m’oposo a la creació d’un estat-nació. A nivell personal considero que la nació és una abstracció de cultures i tradicions que ha suposat certs avenços en la majoria d’estats europeus (encapçalats per França), però que s’haurà d’acabar separant de l’estat com ja es va fer amb l’anterior conjunt de cultures i tradicions que era l’església, i que probablement provoqui els mateixos conflictes (veure Nacions i Nacionalismes).
La península ibèrica és un territori que desde fa segles ha fet tard a la majoria d’avenços socials, incloent l’estat-nació que hagués garantit educació pública generalitzada, a canvi d’una forta homogeneització cultural i linguística, i el centralisme espanyol intenta (tard) imposar una homogeineització que ja no pot imposar. Però la resposta no pot ser la creació d’un nou estat-nació, si no que ha de ser la creació d’un estat plurinacional basat en la llibertat, la igualtat i la solidaritat ciutadada.
La resposta no pot ser la creació d’un nou estat-nació, si no que ha de ser la creació d’un estat plurinacional basat en la llibertat, la igualtat i la solidaritat ciutadada.
Aquest estat fou durant molt de temps la República Espanyola, pel que els federalistes ens identificàvem amb aquesta, però actualment les veus en favor d’una república federal a nivell europeu fan que la proposta federal no passi, necessàriament, per l’Espanyola.
Quins avantatges i inconvenients hi veus?
La independència entesa com la creació d’un nou estat autosuficient és quelcom cada cop més inviable en un món totalment globalitzat on els subjectes económics necessiten ser cada cop més grans per ser autosuficients i els estats pateixen dèficits democràtics a tots els nivells, i no tan sols als més grans geogràficament.
Un estat català independent unilateral en aquest sentit estaría encara més sotmès a l’especulació dels mercats financers, tant dins com fora del euro, sense possibilitats de fer polítiques sobiranes durant anys. Només cal veure els exemples internacionals recents. Els països sud-americans se n’han sortit mitjançant industrialització i repartiment del treball i la riquesa, inversió en I+D, i solidaritat entre territoris tant dins dels estats com entre ells mitjançant l’ALBA, no pas “per lliure”.
Les repúbliques ex-soviètiques, per contra, van ser casos en que les èlits locals van fer servir els moviments de base per guanyar la independència i un cop aconseguida, mai van entregar el poder a aquests moviments de base i van perpetuar o empitjorar un sistema antidemocràtic i regressiu en el seu propi favor (literalment, amb privatitzacions massives) mantenint-se en el poder durant anys i panys gràcies a la èpica d’haver portat el país a la llibertat del monstre opressor. Exactament el que, arribat el moment necessari, faria la dreta catalana.
En resum, si el procés independentista que vivim actualment serveix a les èlits, l’he de rebutjar.
La virtut que té el procés, fins i tot l’actual, és si el sabem fer servir per pressionar tant a l’estat espanyol com a la UE en un canvi complet del model d’estat a ambdós territoris.
Quin model d’encaix proposes tu? En què consisteix el federalisme?
Com he avançat abans, sóc partidari d’una república federal plurinacional, preferiblement amb un nivell espanyol pels llaços culturals i familiars que hi tinc, però europea a la fi. El model federal es basa en que una sèrie de territoris acorden administrar certs assumptes per lliure i certs assumptes en comú, dotant de sobirania una circumscripció “superior”. I trobo que les normes de convivència s’hauríen de decidir sempre al nivell més òptim possible (principi de subsidiarietat), el que implica que necessitem una política fiscal europea comuna per poder exercir una política monetària real i que eviti que els rics del sud evadeixin uns impostos que els rics de centre-europa i el nord d’europa no evadeixen. Que podem considerar positiu que de la mateixa manera que podem viatjar per europa sense preocupar-nos de les fronteres, tinguem un model universitari comú per a que un estudiant pugui canviar de centre d’estudis arreu d’europa sense haver de repetir tota la carrera, però que això no vol dir que la UE decideixi sobre el contingut concret de les classes, perquè això és quelcom que es decideix a un nivell “inferior”, el de la llibertat de càtedra.
La riquesa d’europa (i d’una certa espanya) és que som tremendament diversos, i no necessitem basar-nos en una homogeineització cultural per fer passos endavant socialment, però necessitem treure la sobirania que encara li queda a les nacions (i a alguns estats que mai han arribat a ser nació) per a que la sobirania última estigui sempre en els ciutadans.
En el cas català, Espanya ha d’assumir quelcom similar a Europa: l’única manera de garantir una bona convivència és acabar amb un centralisme que no té cap mena de sentit, i que els catalans administrem tanta part de la nostra vida com volguem, decidim conjuntament amb la resta d’Espanya els assumptes que ens afecten a tots, i conjuntament amb la resta d’europa i els països àrabs del mediterrani el que ens afecta conjuntament a tots.
El que l’independentisme català no pot negar és que existeix una part important dels catalans, que encara és majoritaria (les enquestes sobre quin model d’estat desitges continuen situant l’independentisme en minoria) i que no desitja un trencament amb Espanya en genèric i unilateralment, sinó un canvi el model d’estat arreu de l’estat.
Tampoc pot afirmar que l’independentisme sigui un sentiment que creix inexorablement, sinó que es tracta d’una voluntat que s’adapta als temps: com més autogovern ha aconseguit catalunya més s’ha reduït la voluntat independentista.
Per tant, si la voluntat de l’independentisme no és, com fa el centralisme, la de partir el país modelant-lo a la seva voluntat peti qui peti, tant l’independentisme com el centralisme hauran d’acceptar un punt de trobada (que no és fix ni etern) que ara com ara, honestament crec que és un federalisme plurinacional.
Albert Medcat liked this on Facebook.
Mmmm… i mentrestant què fem? Acceptem el status quo que tan mal fa a Catalunya (i no em refereixo econòmicament només)? No podem posar-nos al mateix nivell que Espanya per llavors decidir quin model volem i amb qui? No seria més fàcil llavors?
Nopes, jo no em vull posar al mateix nivell que “Espanya”, perquè és un nivell de merda. El que vull és que tots els ciutadans d’europa ens mirem igual, no per regions (és com es coneix a la UE, alerta no descarreguis amb mi).
Jo no abogo per l’actual status quo, sinó per la creació d’una autèntica unió europea al servei de la ciutadania, la llibertat, la igualtat i la solidaritat, no per posar parxes on no hi ha ferida més que sentimental. El que principalment amenaça la meva vida tant física com cívica és aquesta europa, i és el que vull canviar.
Si segurament puc estar d’acord amb tu.
Però mentre no creem això que comentes, què fem? Deixem que en Wert espanyolitzi les nenes catalanes (per posar un exemple)?
No, cal plantar-se contra les polítiques que alhora permeten aplicar les polítiques d’austeritat i de recentralització de l’estat per a poder-les aplicar. Però plantar-se ara mateix no implica iniciar un procés de secessió sinó un procés d’unitat de les esquerres europees més enllà d’estats i nacions.
Per això una proposta bona és la de Tsipras (per exemple), de fer una cimera d’estats del sud d’europa per aturar el pagament del deute, i no pas la de anar a Europa a que ens facin parlar a Catalunya i Espanya d’igual a igual.
Com dic a l’article, el meu problema principal no és amb la independència de Catalunya en genèric sinó amb el procés actual concret en la situació actual concreta.
I’m in per tot el que comentes. Però perquè no podem tenir un estat com la resta? Perquè ara no toca només? El podríem tenir perfectament de fa temps, i ningú diria ara que ens ajuntéssim amb espanya. S’ha demostrat que Espanya no estima la diversitat de llengües i cultures. Perquè passar ni que sigui un minut més amb qui no et respecta? Tan problema és un interlocutor més al sud d’Europa per fer el que comentes? Amb l’excusa de “el procés actual concret en la situació actual concreta” no fem res més que mantenir el status quo.
Aritz, comparteixo tot el que dius i tot el que proposes per Europa i Catalunya, però també estic d’acord amb en Quim. Tal com està Espanya i tal com està Europa, no arribarem mai a la Europa federal, ciutadana, solidària que proposes. Crec sincerament, que un procés pacífic de secessió de Catalunya, fet pels ciutadàns, amb esperit europeïsta, solidari, cívic, etc, pot ser la guspira que porti a una vertadera unió lliure dels pobles/ciutadans europeus. Crec que Catalunya pot donar una lliçó al món, si és que ho sabem fer.
La paraula clau és sempre aquesta: llibertat.
Jo sóc partidari de la solidaritat interregional, com tu, però: 1) la solidaritat ha de ser lliure i voluntària, si nó cal buscar-li un altre nom, però no és solidaritat. La UE (amb Alemanya al cap) ha sigut lliurement solidària amb els països més pobres. 2) Crec necessari que les regions riques ajudin a les pobres. Però no sóc nacionalista (sóc clarament anti-nacionalista) i, per tant, si considerem Catalunya una regió rica, recolzo que sigui solidària amb les regions pobres, però no només amb les regions pobres españoles, sinó amb qualsevol altra regió pobre (d’Europa, o del món, si es que podem anar tant lluny).
Sóc partidari de diferents nivells de confedaració, Per exemple, que els pobles de la península es confederin lliurement, per raons històriques, identitàries i econòmiques, en una mena d’entitat que podem anomenar tranquilament “Espanya”. Aquesta es podria confederar lliurament amb altres pobles o estats mediterranis, i així fins el nivell de la UE sencera. Cap problema. Però la paraula clau torna a ser “lliurement”.
Salut.
Hola Mike san, gràcies per deixar el teu comentari! El debat amb el Quim va quedar truncat i el vam seguir un dia en viu i en directe, però!
Crec que coincidim en l’esperit, especialment en que els catalans hem de decidir en llibertat què volem, però penso que a més hem de fixar-nos en la realitat del procés, que és que tot apunta a que la independència unilateral pacífica no és possible, que en qualsevol cas (pacífica o no) tot apunta a una sortida de la UE. I per tant, per valorar el procés honestament hauríem de valorar realment què implica una sortida més o menys abrupta de la UE, i/o una descomposició de la UE en conjunt. I no fer-ho creient-nos els més guais del pati perquè és enganyar-nos.
A més, discrepo en la llibertat de la solidaritat: crec fermament que el repartiment de la riquesa no pot ser voluntari, i que les regions riques estan obligades moralment i han d’estar-ho legalment a aportar a les regions més desafavorides per tal d’equilibrar la balança gradualment. Això a Europa, a més, ha permès augmentar la cooperació internacional del conjunt de la UE.
On estic segur que coincidirem és en la injustícia que podría suposar que una regió rica aportés a una regió pobra però que en aquesta regió receptora la pressió fiscal fos més baixa que a la aportadora. Aquesta incompatibilitat la assenyalava l’estatut del 2006 i és precisament el problema que tenim amb Alemanya. El problema de fons rau en que es puguin fer transferències entre regions amb diferents sistemes fiscals, i per tant la solució constructiva és una armonització fiscal a escala europea: o hisenda europea o mort.
I en un escenari d’hisenda europea única… Quin sentit té crear una sobirania nova? Són dos lluites que no podem tenir simultàniament: la única forma de menjar-nos un elefant és per parts (m’han recordat avui); pues eso.
Gràcies per la teva resposta. Només et faig uns breus comentaris, ja que podríem estar hores i hores escrivint (en realitat, s’agraeix discutir del tema amb gent informada, que utilitza arguments lògics, i no només “calentures” indentitàries).
En realitat estic d’acord amb tu: el repartiment just de la riquesa no pot ser voluntari. Ha de ser moralment obligatori. Només volia deixar clar que la nomenclatura ha de ser la correcta; si bé Alemanya (i altres) contribueixen lliurement (son solidaris), Catalunya ho fa per força (és espoliada). En una Europa Federal unida no hauríem de parlar de solidaritat, sinó simplement de justícia i lógica fiscal.
Entenc que hem de fixar-nos en la realitat del procés, però és que em dóna la sensació que al final acabarem per no menjar-nos cap part de l’elefant. Això em recorda als fets de la república amb Francesc Macià. Va haver de renunciar a l’estat català dins de la república federal ibèrica (ojo, no pas la independència, sinó a un federalisme de veritat) pel risc de no posar en perill l’èxit de la instauració de la república a Espanya. Al final, ja sabem com va acabar tot: ni una cosa ni l’altra. Entenc que la sortida de Catalunya de la UE posa en risc la creació d’una UE més unida, però cal tenir en compte que no serem els catalans (o escocesos) qui marxem de la UE, sino que ens en faran fora els altres. Hem de deixar clara la nostra aposta europeïsta.
Crec sincerament que un procés secessionista pacífic, democràtic i ciutadà (o tant sols un intent de tot això) junt amb una decidida aposta per la unió Europea, per la seva federalització, per la cessió de la sobirania catalana cap al conjunt europeu, etc, donarà un exemple clar a tot el món de que els catalans no ho fem per insolidaritat o egoïsme sinó per pura justícia i lògica geopolítica; de com es pot construir una confederació (la UE) més justa i eficient, per mitjà de processos i raons democràtiques i no pas mercantils.
Una salutació.
Primer de tot t’he de dir que coincidim en el més important de tot: en l’horitzó d’una Europa federal, on el poder polític gaudeixi de legitimitat democràtica i sigui prou fort com per controlar el poder econòmic, basada en el principi de subsidiarietat, etc. Podríem parlar molt de l’Europa que volem, i estic segur que ens posaríem d’acord en la majoria de coses. Suposo que estarem d’acord, també, que aquesta Europa que volem no és imminent, que ens costarà dècades de construir. És un projecte a mitjà o llarg termini, malauradament.
També estem d’acord en el que no volem. No volem un Estat-nació convencional, on l’Estat s’identifiqui amb una sola tradició, cultura o cosmovisió úniques i monolítiques, sinó que volem un Estat inclusiu, plural, d’acollida, divers, basat en la justícia social i la igualtat, garant de les llibertats individuals i col•lectives, etc., perquè creiem que la diversitat és una fortalesa, és una riquesa, s’ha de respectar. Per tant, tampoc volem un Estat al servei de les elits de cap tipus, ni subjugat als interessos d’uns pocs. Finalment, estem d’acord que no és possible un procés unilateral d’independència en el sentit clàssic (nota: tampoc és possible un procés unilateral de federalització, així que independència i federalisme estan empatats en aquest sentit). Tampoc volem un “nou estat autosuficient”, que no és ni possible ni desitjable. I, efectivament, s’ha de denunciar si s’usa el procés sobiranista per no parlar dels problemes socials imperants a la nostra societat; s’ha de denunciar a qui usi la bandera per tapar-se les vergonyes. En això estem d’acord tu, jo, i la majoria de federalistes i d’independentistes de Catalunya.
Ara bé, t’he de dir que no coincideixo amb l’anàlisi que fas de la situació actual de Catalunya. Dius diversos cops que el procés de sobiranista català està controlat o motivat per elits econòmiques, dius que el procés de sobiranista català està basat en motius econòmics. Doncs no hi puc estar d’acord. De fet dius que “el procés cap a la independència que estem visquent a Catalunya actualment té nombroses contradiccions que fan que no el pugui recolzar”, però no n’assenyales ni una de sola. Crec que la contradicció està al teu propi text: dius que el procés sobiranista català està basat en motius econòmics i a continuació n’expliques el seu sorgiment a partir del procés malaurat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, que defensava més autogovern català, més protecció de la llengua i tradicions catalanes, etc., procés que generà indignació al poble de Catalunya, i en aquell moment les elits (polítiques, econòmiques, etc.) no van tenir més remei que sumar-s’hi per no quedar fora de joc. En què quedem: independència purament per la butxaca, o clam d’autogovern, de protecció de llengua i tradicions catalanes, etc.? (mira’t l’ANC, si tens dubtes que el procés de sobirania català està fortament protagonitzat per la ciutadania, tant diversa com és la ciutadania catalana, i motivat per raons també molt diverses i no únicament econòmiques).
El que menys clar veig del teu article és quines raons dones per desitjar i defensar una Espanya federal abans que Catalunya com un nou estat d’Europa. Dius que: “Com he avançat abans, sóc partidari d’una república federal plurinacional, preferiblement amb un nivell espanyol pels llaços culturals i familiars que hi tinc, però europea a la fi.” Si les raons per no independitzar-se d’Espanya no són res més que els “llaços culturals i familiars que hi tens”, senyal que no hi ha gaire raons per no independitzar-se. Llaços culturals i familiars en tenim amb molts altres països i regions del món, sense que això sigui un greu perjudici per ningú.
A les converses que tens al final d’aquest post, veig que defenses la sobirania del poble de Catalunya per decidir lliurement i democràtica el seu futur, la seva forma d’autogovernar-se. Aquest és el debat de fons entre les institucions catalanes i les espanyoles ara mateix: la sobirania resideix només en el conjunt del poble espanyol? El poble català és sobirà? Aquest és també un dels elements claus del gir sobiranista després de la sentència del Tribunal Cosntitucional contra l’Estatut del 2006: es posa de manifest que no es reconeix ni es respecte la sobirania del poble de Catalunya. Si defenses que el poble de Catalunya és sobirà, hauràs d’estar a favor del dret a decidir i a favor de la consulta. A més, m’agradarà que m’expliquis com et vols federalitzar amb aquells que neguen la sobirania del poble de Catalunya i fan tot el possible perquè aquesta consulta no es dugui a terme.
Finalment la proposta: per què no construïm aquesta Europa que volem des del nou Estat Català, inclusiu, divers, plural, basat en la justícia social i la igualtat, garant de les llibertats bàsiques individuals i socials, que tenim la oportunitat de construir entre tots? Si ho fem des del nou Estat Català, la llengua i cultura catalanes no correran perill, la sobirania residirà en el poble de Catalunya, l’autogovern serà un fet, etc. Ara bé, si continuem al Regne d’Espanya, ben bé saps que la immersió lingüística està en entredit, l’ús del català a la justícia catalana no està garantit, i sobretot la sobirania del poble de Catalunya no és ni reconeguda ni respectada. Hem de continuar defensant tot allò que portem dècades defensant i que han resultat un progrés per Catalunya, i que ara torna a estar en entredit? Per què no construïm aquesta Europa que volem des del nou Estat Català?
http://www.cerclegerrymandering.cat/sobirania-democracia-capitalisme/
Cito un comentari del autor d’aquest artícle que he enllaçat perquè crec que respòn a moltes de les qüestions que plantegeu:
” Voldria abordar un parell d’arguments.
En primer lloc, l’argument de que la crisis està provocada per un excés d’endeutament públic. A mi m’agradaria recordar que quan va començar la crisi, el deute públic espanyol estava per sota del 40%. Clarament per sota del deute públic d’Alemanya, EEUU, RU, França o Japó (per posar alguns exemples), per sota de la mitja de deute públic de la zona euro i de l’OCDE. I més de 20 punts per sota del límit fixat pel Pacte d’Estabilitat (60%). És la crisi econòmica la que provoca la crisi del deute a Espanya, no al revés. En tot cas, el problema era el deute privat, que després s’ha anat traslladant, directa o indirectament, als comptes públics. I d’on ve aquest deute privat? Doncs dels crèdits contrets per les famílies i empreses espanyoles amb els bancs espanyols, que els havien contret, al seu torn, amb els alemanys (i francesos etc, però sobretot els alemanys), que tenien les caixes plenes a causa de l’enorme excedent de la seva economia. I per a què havien servit aquests crèdits? Doncs per a finançar una balança comercial molt negativa.
En segon lloc, voldria allargar-me una mica sobre l’argument de que una UE federal (o si més no fiscalment federal) no és incompatible amb una Catalunya independent. Hi ha dues maneres de veure aquest assumpte. Hi ha, en primer lloc, la manera conceptual. En aquest pla us dono tota la raó. Per quina raó Catalunya no podria ser un estat d’una UE federal? Permeteu-me el comentari: jo d’això en diria més aviat un post-estat. Ni moneda ni sobirania fiscal? No té pinta d’estat. Però us dono la raó: per què no pensar que Catalunya pot ser el nou post-estat (no gaire sobirà) d’una UE federal, al mateix nivell (és un dir) que Alemanya etc. Us haig de dir que sobre això no tinc cap opinió: tant me fa. Sense capacitat per a decidir gaire res, m’és ben igual per on passi la ratlla del mapa. Per on digui la majoria i avall. Ara bé, hi ha un pla de discussió que té a veure amb el procés concret que podria portar a aquest resultat. En aquest sentit, em sembla pertinent recordar algunes dades bàsiques. Primer, l’eix central del sobiranisme català és en aquests moments fiscal-sobiranista: només cal veure els arguments utilitzats per CiU i ERC i altres actors polítics-socials sobiranistes o donar un cop d’ull a les enquestes (pes de les raons econòmiques en comparació a les cultural-identitàries per a recolzar la independència). És a dir: es tracta justament de la mena de sobirania que no cap en una UE fiscalment federal. En segon lloc, una secessió unilateral podria (de fet: amb tota probabilitat) portar Catalunya fora de la UE (la seva adhesió reclamaria de l’acord de tots els estats membres de la UE). Ja sé que una part del sobiranisme fa com si no se n’adonés, però aquesta dada està aterrant al debat públic i explica el gir d’alguns, les pressions de molts i la tranquil•litat d’alguns altres. En tercer lloc, recordem que bona part de l’argumentari independentista té a veure amb la dificultat d’arribar a un pacte federal amb Espanya, que és justament el que l’article demana que faci tothom. (Ara alguns estan descobrint que la independència tampoc depèn només de nosaltres i no sembla gaire més fàcil que el pacte federal, però aquest és un altre tema).
En suma, des del punt de vista del procés polític, no sembla que una Catalunya que pot quedar fora de la UE perquè no vol una unió fiscal amb Espanya i no es veu amb cor de federar-s’hi estigui en la millor posició per a demanar a Alemanya i altres que estableixin una unió fiscal federal amb Espanya. Dit d’una altra manera: no sembla que l’actual “procés” (sic) sigui gens útil (de fet sembla contraproduent) per a abordar el que a l’article argumento que és la batalla principal del nostre temps. I honestament, el mateix es pot dir de qualsevol altra versió del “procés” que pugui donar-se plausiblement en el curt termini.”
Tens raó, els independentistes som egoistes que només mirem la pròpia butxaca. No tenim cap raó per pensar que la llengua i la cultura catalanes poden estar en entredit si continuen pertanyent al Regne d’Espanya. Així, estic més tranquil 😉
“El TSJC obliga les escoles a fer les classes en castellà si un alumne ho demana”
http://www.ara.cat/societat/TSJC-adverteix-Govern-descolaritzar-castella_0_898710289.html