Fa només tres mesos alguns van descobrir Ana Pontón del BNG. No fa ni un mes que EH Bildu atrapava al PNV en escons. No ho va fer en vots perquè el PNV continua sent un partit molt fort, amb capacitat de mobilització envejable. Les tres organitzacions ens ofereixen lliçons molt valuoses, que sempre han estat allà. També en tenim en la pròpia història, però sempre és més fàcil veure-ho amb certa perspectiva.
Per començar, que l’experiència és un grau. És necessari renovar els equips i les cares de tant en tant, però és més important aprendre pel camí. Canviar de nom i de cares constantment o, pitjor, esborrar qualsevol aprenentatge o actiu que s’hagi construït amb èxit anteriorment pot donar algun èxit puntual, però en general fa més feble la supervivència a mig i llarg termini. Pontón fa 20 anys que és diputada i ha estat la veu de l’oposició durant anys. Els dos partits bascos sí que han optat per candidats menys coneguts per a la població general, però amb notable experiència política en ambdós casos: a la diputació foral i el govern en el cas de Pradales (PNV) i a l’ajuntament i al partit en el cas d’Otxandiano. Urkullu, l’anterior lehendakari, va saber que no repetiria com a candidat quan així li ho va comunicar el partit, que té la força per estar darrera d’Urkullu, de Pradales i de qui faci falta… al Partit. Les ambicions d’Urkullu s’hauran d’adaptar a les necessitats del partit.
Les tres organitzacions estan plenament arrelades al territori, al carrer, amb militants que tenen espais de participació en tots (o gairebé tots) els municipis, en els llocs de treball, tant als respectius sindicats com en l’empresa, en el món associatiu, i en els diferents àmbits institucionals. En els partits forts, els atacs als lideratges els poden suportar tant aquests com l’organització. El poder està prou distribuït entre varis contrapesos, tots coordinats, supervisats i esperonats pels òrgans de direcció i una militància activa tot l’any, i no només quan es convoquen eleccions.
Observant els èxits d’aquestes organitzacions, em faig preguntes sobre a què dediquem temps, persones i diners:
Què som?
Confesso que també miro al PSOE, amb una barreja d’enveja i frustració. Frustració perquè massa sovint miren a la dreta per tirar endavant polítiques, però també enveja perquè amb una diversitat interna enorme (major que entre totes les cafeteretes de l’esquerranisme) allà segueixen, 145 anys després. Han tingut males èpoques en que semblava que fins i tot podien desaparèixer. Han canviat de nom? No, segueixen sent el Partit dels Socialistes… I assumim-ho: segueixen sent el partit que més representa les classes populars. Sovint no en representa els interessos, però sí als electors. Què som els Comuns? Té sentit competir per representar l’esquerra sobiranista amb ERC? O amb l’esquerranisme independentista de la CUP? Estava tota la feina feta com per abandonar l’ecosocialisme feminista que vam liderar durant més de 20 anys? Volem ser partit de govern o ens volem limitar a ser partit protesta? Ens conformem a ser el partit de la classe mitja amb consciència social que representi entre un 5% i un 15% d’electors?
Quin municipalisme?
Què volem dir quan diem que som municipalistes? A propòsit de la pròpia identitat, quina utilitat té confondre l’eina amb la obra? S’ha alimentat durant anys la identitat “municipalista”, però animo a preguntar-nos “municipalisme, per a què?”. Què aporta en el Parlament el municipalisme si encara no hem revertit el control que el ministre Montoro va imposar als ajuntaments, o aconseguit de la Generalitat més suport als municipis que assumeixen competències autonòmiques? De què serveix un municipalisme que en un moment d’emergència social baixa l’IBI? Municipalisme per a donar més serveis públics sí. Municipalisme per a fer més dumping fiscal i subvencionar els rics? No, gràcies (hola, Madrid). El municipalisme pot ser una eina per al progrés o per a la segregació, i per això ha de ser un adjectiu al projecte central que tinguem, i no el substantiu. Caldria, a més, que ara que l’espai a l’esquerra del PSOE s’identifica més com a municipalista… reflexionéssim sobre per què tenim menys grups municipals que mai.
Quan ens vam fer sobiranistes?
A partir de la crisi de l’austeritat post-2008 alguns han trobat refugi en el sobiranisme. Alguns esperàvem que les lliçons d’aquella crisi fessin entendre millor què significa la sobirania per a l’esquerra, que és exactament el contrari d’aquell crit globalista “Un altre món és possible”. No volíem que Alemanya fos sobirana, que controlés la clau de la caixa, perquè la feia servir per esclafar els PIGS. Per la mateixa raó, no volem que Pedralbes es quedi els seus impostos respecte a Barcelona, i per tant no hauríem de voler que Catalunya se’ls quedi de la resta de l’Estat, o Barcelona de la resta de Catalunya. Les regions riques han de compartir els seus recursos, ja que som les persones i no les regions qui paguem impostos, per a que les regions més pobres puguin invertir, reduir el seu dèficit respecte a les riques i anar poc a poc contribuint igual que aquestes.
És evident que aquest aprenentatge s’ha perdut als Comuns: no només defensem que una regió rica com Catalunya tingui la clau de la caixa (pel que quan arribi el moment de necessitat, poguem negar-nos a ser solidaris), sinó que ho practiquem internament. Barcelona és qui obté la majoria dels recursos, però en comptes d’usar-los per enfortir la organització a nivell nacional, Barcelona acapara els recursos, tant econòmics com humans, el poder de decisió i la representació pública. És possible una democràcia funcional si els poderosos o rics escullen unilateralment què fer amb els seus recursos o imposen decisions a canvi d’aquests? Es pot transformar democràticament la societat sense ser prou democràtics com a organització? Vull més democràcia, no més sobirania, perquè per a construir democràcia s’ha de construir igualtat.
Com treballem les aliances?
Les organitzacions fortes formen part d’una xarxa social que contribueixen a enfortir, i amb la que dialoguen amb respecte i voluntat constructiva. Està formada per nodes com el món associatiu, els sindicats (en el nostre cas, especialment CCOO), el món de la cultura i la intel·lectualitat i evidentment els altres partits… Alguns nodes d’aquesta xarxa són complementaris i permeten formar aliances amb bastanta naturalitat i facilitat. Amb altres, la relació és més tensa, com és el cas dels adversaris polítics i electorals. Però les aliances es forgen amb el diferent i requereixen molt d’esforç, generositat i respecte. Especialment si volem que els altres prioritzin col·laborar amb nosaltres.
És possible aconseguir bons acords si construïm aquestes relacions únicament quan les necessitem? És possible construir-les si un no s’esforça en tenir bona relació amb les persones amb les que hem de posar-nos d’acord? Quant útil és en cada cas pressionar públicament a qui no podem pressionar en privat perquè no hi ha comunicació? Quant útil és establir línies vermelles binàries en una negociació? No és millor treballar a partir dels punts en què estem d’acord, d’allò que volem prioritzar? És possible estar en política, voler transformar i a l’hora de la veritat ser únicament els del no? Diría que sí, però caldria preguntar-se si és la mena de política que volem fer.
Com ho fem?
Quin és l’espai de la militància, què pot aportar i com pot contribuir al rumb de la organització? Com seleccionem, acompanyem i supervisem a les candidates, i com podem fer- ho de forma democràtica i alhora funcional? Paga la pena tensionar les diferents sensibilitats de la coalició, tant ideològiques com territorials conformant llistes a la mida dels candidats més notables? Té sentit fitxar independents que no tenen capacitat d’atraure vot, especialment en un moment en que les enquestes no auguren bons resultats? Volem confiar-ho tot al poder mediàtic i vertical dels lideratges públics? Quina responsabilitat assumeixen aquests davant dels òrgans de direcció? Estem segurs que sobreviu millor als embats una organització radial i vertical que una enxarxada? És democràtic rendir comptes sobre la compra particular d’un xalet amb piscina però no sobre l’estratègia política?
Crec que la resposta la trobarem si ens preguntem quina mena d’organització volem ser. Per a la política, un partit, sisplau, que els clubs de fans són per a la música.
Publicat originalment a la Revista Treball.
Aritz Cirbian 